UN PESSEBRE ROMÀNIC A LA SEU D'URGELL.

A la Seu d'Urgell, Hi ha un magnífic pessebre romànic donació de l'Ajuntament de Barcelona. La seva ubicació al casc antic de la vila, entre l'Ajuntament i la Catedral romànica, li confereix un magnífic marc que realça el seu caràcter medieval.

 El pessebre a la seva ubicació.

La maqueta decorativa del pessebre s'integra amb la catedral al fons.

El naixement

 Detall.

 i els tres Reis Mags.

L'anunciació als pastors.

 Els pastors.

I a cap pessebre català no hi pot faltar el caganer.

Els animals amb una iconografía que al·ludeix al bestiari romànic.

El disseny artístic d'aquest magnífic pessebre ha estat realitzat per Rosa Ros i Olga de la Cruz i l'any passat va estar exposat a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Representa una capella en ruïnes del mateix estil que la catedral de Santa Maria d'Urgell, l'única catedral integrament romànica de Catalunya. 

El pessebre romandrà permanentment a la Seu d'Urgell. 

Desitjo que us hagi agradat!

OLIANA:COLORS DE TARDOR.

Els boscos a la tardor ens ofereixen una gran diversitat de colors durant un curt període de temps que cal aprofitar. El passat cap de setmana, partint d'Oliana i fins Organyà, vaig poder gaudir d'aquest ultim regal que la natura ens fa abans de retirar-se al seu llarg descans hivernal.

‎"Cap dia no es reescriu,

però a cada albada

hi ha totes les albades."

Carles Duarte.

Oh, tardor melangiosa!

El poble de Tragó embolcallat pels colors de la tardor dels pollancres que voregen el riu Segre.

Oliana

De camí al riu.

Un ramat d'ovelles i al fons el poble d'oliana. 

Als matins hi ha boires espesses i núvols baixos.

Una paleta de vermells, grocs, verds i blaus pinta el paisatge. 

 

"El pollancre, el tenim per un arbre ple de vida, perquè està en pena i frueix de les estacions. A la primavera, perfuma amb la seva llum verda l’alba; a l’estiu, neva el seu pol·len damunt la llum blanca; a la tardor, groc o vermell, s’incendia amb el darrer sol quallat. Els fruits del pollanc els veureu de nits, a l’hivern, entre les branques nues: son els estels."

Antonio Colinas (La crida dels arbres)

És un plaer passejar pel camí del Segre, poc a poc, gaudint dels últims esclats de colors,o perdre's per les senderes del bosc i gaudir dels regals de la tardor: aquesta llum daurada que es filtra baixa entre els arbres, les fulles caigudes que cruixen al nostre pas, la molsa verda...,  i tornem a casa fent olor de bosc.

 ”…No sóc núvol ni follet,

floc de neu ni papalló,

fonteta ni rossinyol,

però tinc un do millor

per sentir-me a cada instant

tal com jo desitjaria:

tinc el do de veure el món

amb ulls plens de fantasia.”

Joana Raspall

( Del llibre Com el plomissol. Poemes i faules. Barcelona: La Galera, 1998.)

Desitjo que us hagi agradat!

CAMÍ DE LES FONTS, PERAMOLA.

A mitjans del 2010 es va inaugurar el Camí de les Fonts. Es tracta d’un recorregut circular de prop de dos quilòmetres que permet visitar algunes de les fonts més properes al poble de  Peramola.

Des del safareig que hi ha a l’entrada al poble, just al costat de la font de la Segla, es comença a caminar per la carretera de Cortiuda i als pocs metres accedim a un sender ben arranjat que remunta el torrent de Peramola pel seu marge esquerra.

Espai Miquel Martí i Pol, en honor al poeta que feia estades a la població on trobem una gran pedra amb un poema gravat, obra de l’escultor Toni Comella.

 

"Perquè no hi ha res més que l'ara estricte

i el tornaveu repeteix les preguntes

que ens anem fent,

deixa que el vell prodigi

de viure es realitzi cada dia

tan plenament en tu

que et sentis sempre

generosament nou, dignament lliure."

Miquel Martí i Pol

Camí que ressegueix el marge dret del torrent i des d'on es poden veure restes d'antigues canalitzacions de reg, al final del camí s'arriba a la font del Mig.

Si creuem de nou el torrent de Peramola, per el pont romànic, reconstruït fa pocs anys, enfilarem la pujada que de nou porta a la font de la Segla. Més endavant, abans d'arribar al safareig on s’ha començat el “Camí de les Fonts”, hi ha la font del Gat. 

La Font del Mig

La Font del Mig

M'agrada l'íntim si d'aquest racó,

amb el torrent als peus i el cel enlaire;

me'n fascina la plàcida remor

que regala incessant el joc de l'aigua

i el murmuri de l'arbreda al cantó

quan la gronxa siau l'alè de l'aire.

Josep Espunyes

"Les boreres d'eix bell camí

que de cirerers són plenes

aguri són de gaudir

ombra i fruit: més no de penes."

"Respecteu aquests jardins

honra dels peramolins.

A totes hores posa bé

l'aigua de la font del Canè."

Passejant pel camí de les fonts de Peramola ens introduïm en un recés de pau, on el so de l'aigua i el verd de la vegetació ens transporten al regne de la fantasia.

Desitjo us hagi agradat!

TIURANA, LA VOLUNTAT DE RENÈIXER.

El vell poble de Tiurana va desaparèixer fa anys sota les aigües del pantà de Rialb. 
Amb tristesa, els seus habitants el van haver d'abandonar al 1999, tot i que feia anys que de mica en mica els seus habitants van anar marxant, i veure com els anys següents l'aigua anava guanyant terreny.

Les aigües avançan cap al poble de Tiurana

Tiurana és una vila i municipi de la comarca de la Noguera, al Segre Mitjà, (Lleida). A l'època medieval, el procés de formació del domini temporal de la canònica d'Urgell a la zona limítrofa de l'Alt Urgell i la Noguera i, concretament, a Tiurana, degué iniciar-se a principi de segle XI. Des de l'any 1042 consta que l'església d'Urgell posseïa el Castell de la Clua (al municipi de Bassella) el qual limitava a ponent amb el castell de Vilaplana.

Arran de l'antic poble hi passava la carretera C-1313, la que de Lleida anava a la Seu d'Urgell, però com a conseqüència de la construcció de la presa de Rialb, fou desviada, i ara passa prop de la part alta de la serra del Pubill.

El nucli antic de la vila, el formaven el carrer Major, en part porticat, una plaça, la del Pou, i uns carrers transversals. En un extrem del carrer Major, es mantenia un dels antics portals, del segle XV, resta de quan la vila era murallada. En aquest carrer hi havia antics casalots de pedra picada, que en les seves portalades tenien gravades les dates de construcció, moltes eren dels segles XVII i XVIII.

"El poble s'han venut

l'Història i les arrels s'han perdut"

El poble de Tiurana, poc abans de ser cobert per les aïgues de la presa.

La nova Tiurana.
Oficialment inaugurat el 2007 el nou poble hereta el nom de l'antiga vila de Tiurana.

Vista aèria de Tiurana

Actualment, a l’entorn del santuari de la Mare de Déu de Solers, s’ha construït la nova vila, on s’hi han traslladat el cementiri i alguns elements arquitectònics més destacats de l’antic poble.

A partir de 2003, poc a poc, s’han anat construint cases, i en l’actualitat ja configuren una plaça i un carrer. L’ajuntament, està adossat a l’edifici del santuari de Solers, i al seu costat hi ha el cementiri, que fou traslladat, de l’antic fossar del poble. Aquí s’alça la façana de l’antiga parròquia de Sant Pere de Tiurana.

A la plaça, d’aquesta nova Tiurana, hi ha la vella font de 1865, que es coneix com el Pou, i al seu costat, s’ha col·locat una escultura en moviment, obra de l’escultor alemany, Christian Tobin. Es tracta de tres columnes rectangulars, d’uns tres metres, que en la part superior tenen uns blocs de pedra, també rectangular, que es mouen gràcies a la força de l’aigua. Un monument força curiós i interessant. Fou inaugurat el 3 de setembre de 2006.

Actualment la nova Tiurana té més de seixanta veïns empadronats. El destí va fer que el poble del pla desaparegués sota l’aigua, però els seus habitants, fidels els seus orígens, no han volgut abandonar aquests paratges, una mostra de fidelitat a la terra que els va veure néixer.

 Des de la nova Tiurana hi ha unes immillorables vistes del pantà de Rialb

Vaig anar a Tiurana al 1998, un diumenge d’hivern, i ja es respirava una tristesa, latent als seus carrers deserts i les seves cases abandonades, que em parlaven d’enyor pels temps en que el poble respirava vida. Vaig fotografiar-lo, un dia en retria homenatge.

Desitjo que us hagi agradat!